Jose_Torres

Los primeros años. Los años cincuenta del siglo pasado

Durante el curso escolar 2007-2008 una de las nietas de José Torres realizó para la asignatura de Economía un trabajo sobre la industria del calzado en Menorca. En él incorporó la transcripción de una entrevista informal a su abuelo.  Un familiar  y agradable resumen de aquellos primeros años de nuestra empresa. Lee la transcripción  para saber algo más sobre esta industria y las personas emprendedoras que la hicieron posible.

ENTREVISTA        

Jo sabia que el meu avi havia viscut tota aquesta època de la història econòmica més recent de la nostra illa explicada anteriorment a la introducció, i per tant, podria ser molt il·lustratiu aconseguir conèixer amb una entrevista algunes de les seves experiències, des d’un punt de vista més viu i personal del que ens poden donar els llibres. 

 

Pregunta: En quin moment va decidir crear la seva pròpia empresa?

Resposta: Als 14 anys (concretament es refereix a l’any 1940) vaig començar a aprendre l’ofici, i als 17 ja vaig muntar un taller on feia calçat a mida, fora hores després de la fàbrica. Més endavant vam muntar un altre taller coordinat amb la fàbrica allà on feia feina. No va ser fins haver acabat el servei militar que vaig crear la meva pròpia fàbrica, l’any 1953.

 

P: Què va ser el que el va motivar en aquells moments?

R: Va ser la il·lusió de l’ofici, la il·lusió de ser industrial, i la il·lusió de tota la vida de tirar endavant. A més, ha estat un plaer per jo perquè ha estat un ofici amb el qual he disfrutat.

 

P: En aquell moment, com era la situació empresarial de Ciutadella?

R: Era pròspera. Era l’època de la Postguerra, no hi havia res en el mercat, els clients no tenien articles i venien a la fàbrica a endur-se el que hi havia, i quasi mai demanaven el preu o el color. Era una situació xistosa. Un dia va venir un client de Santander, “Calzados Fernandez”, i a l’entrada hi havia un caixa de llenya amb 200 parells d’”ante” negre, i ni tant sols es va mirar el model: va fer canviar l’etiqueta i se’ls va endur. Era una situació molt bona i pròspera per l’empresari perquè tot era venut. Tampoc es podien fer sabates de categoria perquè no hi havia uns materials selectes. Les sabates se n’anaven marcades a foc el preu de venda al públic: eren a 76’40 pts. , per tal d’evitar que en el mercat es pogués vendre més car. Jo quan vaig fer calçat a mida, que prenia les mides, arreglava els patrons, arreglava les formes… costava 90 pts. És a dir, que hem vist tota l’escala social, després quan vaig començar amb el primer mostruari de sandàlies, i les sabates valien 175 pts.

 

P: Com funcionava l’empresa?

R: Funcionava molt diferent d’ara: a la fàbrica hi havia la secció de tall, part de les ripuntadores i l’envàs. Perquè tota la feina se l’enduien a ca seva: tenien un mocador molt gros, que li deien mocador de feixina, i se’n duien 2,3,4…parells. N’hi havia que a la setmana feien 7 o 8 parells, un parell cada dia, un que era molt bo feia de 15 a 16 parells, però açò eren els “sobresalientes”…

 

P: Quines van ser les principals dificultats amb què es va trobar als inicis?

R: Dificultats… no en vaig trobar. Les normals de l’economia quan has de començar i no tens capital, que és quan passes pena per superar-ho. Es va anar fent, i mentre el client ha anat pagant, no hi ha hagut ”pega”. Era el lapsus de compra, fabricació i client, però es va superar i no hi ha hagut problema.

 

P: En quin moment la seva empresa va començar a incrementar la producció?

R: Quan va començar a créixer amb força va ser als anys 60, que va ser quan va venir el fort de l’exportació. Perquè mentre únicament es va fer feina pel mercat nacional, s’anava fent, però quan es va incrementar va ser als anys 60, que vam exportar molt cap a Canadà i Estats Units. Era el boom, va ser l’època millora de tot el transcurs de l’empresa. També hi havia un avantatge, que a més de l’evolució de l’empresa i la producció, vaig tenir 6 tallers auxiliars, fabricants petits, que produïen tot per jo, i ho exportava tot cap a Canadà i Estats Units. Un avantatge també era el canvi de moneda, i tots els bancs ho volien perquè no hi havia divises a Espanya i anaven darrera els exportadors per arreplegar-ne. Llavors tenies una ajuda estatal per l’exportació. És a dir que tot ajudava a tenir més beneficis. Quan rebies un pagament de l’estranger, a unes dates hi guanyaves unes pessetes i unes altres dates hi guanyaves doble. A vegades, inclús, retrassavem el pago i la setmana següent amb el canvi i guanyàvem molt més. El govern tenia el “Crédito a la Exportación”. Van ser uns anys que va anar molt bé, a més pel personal, inclús, van ser els anys que els retia més perquè guanyaven, i com tot era econòmic i els solars eren barats, la gent es va dedicar a comprar un solar i anar muntant sa casa a poc a poc. Va ser una època que l’obrer va treure molt de profit, més que avui que sembla que la indústria va cap caiguda i el poble ho notarà molt, perquè tot poble que no té indústria és un caos, una pobresa. Jo sempre he vist que la base de tota població o de regió és la indústria, i les regions que tenen indústria són les més riques.

 

P: En aquells moments el treball devia ser molt artesanal, quan va començar a canviar?

R: Ja te dic si era artesanal, que cadascú se’n duia 2 parells a ca seva, i havien de fer tota la labor de preparació, que fins que no el tenien a punt de muntar, perdien part del dia. Avui per avui, tens molts de tallers auxiliars que ja t’ho duen preparat, i es qüestió d’ensablar les coses i pots fer molta més producció amb menys gent. A més, que la indústria s’ha mecanitzat i és molt diferent d’abans que tot s’havia de fer manual. Les màquines van entrar dins aquests anys bons, jo ja en tenia algunes, però dins els anys 60 – 70 va ser el boom de la maquinària. I després s’ha anat modernitzant de cada dia més: mai havíem tingut una màquina de tallar pell, sinó que era una “troqueladora” amb “troquels”, i avui tot està dins l’ordinador, tot passa a la màquina automàticament i ella fa feina tota sola. Tot ajuda a augmentar la producció i la perfecció a la vegada. El canvi de quan vaig començar a ara és de somni, qui ho ha vist i ho veu diu: “n’hem perdut de temps!”, el temps no tenia valor com té avui. Ha anat augmentat el nivell de vida, hi ha hagut la seguretat social, vacacions… que no hi era, i s’ha hagut d’incrementar damunt preu, fins que arriba un moment que inclús deixes de ser competitiu en el mercat. El que passa ara a Xina, és el que passava llavors aquí.

 

P: Quan es va acabar aproximadament l’exportació cap a Estats Units?

R: Noltrus vam acabar l’exportació a Estats Units l’any 1972, perquè va ser l’any que vam tenir una “quiebra” del client que exportàvem, va fer suspensió de pagos (aquí fa referència a la empresa importadora “Creative Shoe Ltd.” que va suspendre pagaments, afectant a 7 empreses menorquines que depenien d’aquest client). Després vam seguir exportant cap a Anglaterra, i una partida d’anys a França. I ara actualment, exportem poc: cap a Itàlia, Irlanda i un poc a França.

 

P: Quin creu què és el futur de la indústria del calçat?

R: Vam passar de la misèria, vam anar pujant, hi va haver un boom, i ara és el declivi de baixada. I difícilment es veurà la reactivació de la indústria damunt Menorca, tant amb el calçat com amb la bijuteria, que eren les dues indústries base. Vam passar uns anys molt forts i boníssims, hi havia una mà d’obra selecte, que avui en dia ja no hi és. Per tant, tornar a preparar la fortalesa d’indústria que hi havia els anys 60 -70, Menorca no la veurà mai més. No hi ha jovent preparat i que es vulgui formar amb l’ofici, com hi havia antes. Una població sense indústria, anirà molt malament.

 

 

2 comentarios en “Los primeros años. Los años cincuenta del siglo pasado”

  1. Hello, Is it possible to come and visit your shoe factory, please? Thank you Yuko
    Hola, ¿Es posible venir a visitar su fábrica de zapatos, por favor? Gracias Yuko

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Ir arriba